Rózowy, el barret negre i les nines mortes (Jocs Florals 2018) - Rosa Diop

No s’ho podia creure. Un altre cop aquell home vestit de negre.
Sempre el veia per la finestra allargada de la segona planta de la seva habitació, allà al jardí, observant la seva vida dia rere dia, any rere any.
Es recordà com havia trobat el cos d’en Ksawery al llit, despullat. Aquell cos fort ara inert en una forma estranya, tot ple de sang i amb la mirada ja buida. Trobava a faltar les seves idees i converses sobre coses que ella no entenia prou bé. Es podia perdre en les seves paraules.
Hauria d’atrapar aquell maleït. Quants n’havia mort? Ja cinc: la Charlotte, amb els seus rínxols de caoba i la seva rialla aguda, que podia ser molesta, però que a ella li semblava el so de les estrelles.  El Màrius, pobre, amb només divuit primaveres, la bellesa pot ser tan efímera! La Virgínia, amb la seva suau pell... I l’ Arthur, amb la seva prometedora carrera com a poeta i la seva cara de nen.
Sempre actuava en el moment en què es trobava més feliç. Sempre quan el perill semblava que no apareixeria aquell cop...  Això l’havia d’haver fet sospitar: després de la calma arriba la tempesta.
Aquella nit va agafar la seva capa, un ganivet i va sortir de pressa sense pensar-se massa el que anava a fer. Si el trobava, el mataria? Ella podia ser capaç d’això?

…………….

Ell la va veure arribar al jardí, corria desbocada mirant cap a tots els costats, impulsiva, així  era la Rózowy. La coneixia des de petita, havia crescut amb ella, li havia trencat totes les nines de drap, i ara li trencava a tots els seus amants. Ell l’havia cuidat des del dia que els seus pares van morir, en l’accident que havia planejat. Estava fart de com la feien plorar, de totes aquelles inútils discussions.

……………

Rózowy  va arribar corrents, li va semblar que la mirava de lluny, amagat en algun racó del jardí. Ell va fer una rialla i va marxar. Ella va tractar de perseguir-lo, però va ensopegar amb l’arrel d’un arbre.
Avui no li donaria la satisfacció d’arribar a ell, encara no. Sabia perfectament com fer per ser ell qui s’apropés.


La Rózowy va fer mitja volta amb la idea de trobar un nou amant. Es deia Isabella, la més jove de tots els seus amants. Tenia el cabell negre i la pell blanca que contrastava amb la seva. Llàstima que la seva relació no anés a durar massa... O potser sí, si l’aturava en el moment  just.
Es van passar els dies al jardí i les nits al llit. La Rózowy  sempre s’aproximava despullada a la finestra i li deia a la Isabella que l’acompanyés a veure les estrelles, en realitat només volia que ell contemplés el seu nou trofeu.

…………...

Ell podia notar de forma nítida les palpitacions del cor a les seves oïdes, li feia mal el cap...Com podia ser tan rastrera?  Sabia perfectament que era una trampa, però la seva ira no el deixava pensar. D’aquella setmana no passaria.
La Rózowy, es va despertar sobresaltada i abraçada a la Isabella. El terra de l’habitació era ple de fang, algú havia estat els peus del seu llit. Aquella era la nit en què guanyaria l’un o l’altra.



Ell va agafar el ganivet, es va posar el barret negre, ell sempre anava tot de negre, tot ell era foscor. Ella va demanar a la Isabella que l’esperés a l’habitació, que per molt que trigues, l’esperés.
Ella i ell. Es van enfrontar.

…………..

Quan la Isabella es va despertar la Rózowy encara no havia arribat. Va sortir de l’habitació, les escales eren plenes de fang i de sang. Va seguir el rastre i es va trobar la Rózowy, amb un dels seus vestits negres a mig posar i un ganivet  a l’estómac. Encara respirava.

-L’he guanyat, he acabat amb ell, mai més ens molestarà, podrem viure juntes per sempre! – deia la Rózowy rient de forma estrident- He mort el maleït home del jardí, el que va matar tots els meus amants, però fixa’t, tu ets viva... Per què em mires així?


La Isabella no sabia què havia passat, ni per què la Rózowy estava en aquell estat d’excitació, però estava clar que amb aquella ferida no sobreviuria. Si no feia desaparèixer el cos sospitarien d’ella. Feia dies que no sortia d’aquella antiga casa.


Amb una sang freda que la Rózowy mai no havia sospitat, la Isabella va clavar diverses vegades el ganivet a la Ròzowy donant-li mort. Ella no carregaria amb la història d’aquella pertorbada.
La va arrossegar fins al jardí i la va enterrar. Just en el lloc on la Rózowy, cada nit, deia veure aquell home de negre.